Estem reaccionant més del que estem retenent.
Estem reaccionant més del que estem retenent.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 22 d'abril de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
Estem reaccionant més del que estem entenent.
Vivim en un temps accelerat, ple d’opinions, estímuls i respostes immediates. Tot sembla demanar una posició ràpida, una reacció clara, una opinió formada en pocs segons. La informació ens arriba constantment, però això no vol dir que entenguem millor el que passa.
La velocitat ho travessa tot. La política es converteix en identitat, la cultura en estímul i la memòria en fragments dispersos. Ens acostumem a mirar el món a través d’impactes breus, titulars, vídeos curts, missatges que passen ràpidament davant dels ulls. I en aquest flux continu, el pensament profund té cada vegada menys espai.
Ja no cal entendre gaire, n’hi ha prou amb posicionar-se. Aquesta és una de les transformacions més subtils i alhora més importants del nostre temps. No es tracta tant de comprendre la realitat com de situar-se dins d’ella, de dir ràpidament de quin costat estem. I així, sense adonar-nos-en, el pensament es va reduint a una forma de resposta immediata.
Aquesta manera de viure té conseqüències. Ens indignem abans d’analitzar, simplifiquem abans de mirar de prop i rebutgem abans d’escoltar. Les qüestions complexes es converteixen en consignes simples. Els matisos desapareixen. I el que podria ser un espai de comprensió compartida es transforma en un conjunt de reaccions individuals.
No és manca d’informació. Mai havíem tingut tanta informació a l’abast. El que escasseja és el temps interior necessari per ordenar-la, per contrastar-la, per donar-li sentit. Entendre demana pausa. Demana una certa distància. Demana la capacitat de no respondre immediatament.
Quan tot passa massa ràpid, la complexitat es fa incòmoda. I una societat que no suporta la complexitat acaba refugiant-se en respostes simples. Aquestes respostes tranquil·litzen, perquè redueixen la incertesa, però també empobreixen la mirada. El món no es fa més senzill perquè el simplifiquem; només es fa més difícil d’entendre.
Hi ha, però, una altra manera de situar-se davant del que passa. No consisteix a saber més, sinó a mirar millor. A aturar-se una mica més abans d’opinar. A escoltar abans de respondre. A acceptar que no tot és immediatament comprensible.
Pensar no és acumular dades. És donar forma al que veiem. És establir relacions. És sostenir, encara que sigui durant una estona, la incomoditat de no tenir una resposta clara. En aquest espai és on comença una comprensió més profunda.
Recuperar aquesta manera de mirar no és retirar-se del món. És, precisament, una manera més exigent de participar-hi. Perquè només allò que s’entén es pot transformar. I només una societat que es dona temps per comprendre pot aspirar a canviar amb sentit.
Entendre demana aturar-se. I avui, aturar-se és gairebé un acte de responsabilitat.
Llegir és començar a entendre abans de reaccionar.
Quan la pressa mana, comprendre es retira en silenci