Fer possible el nosaltres
Fer possible el nosaltres
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 15 d'abril de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
Hi ha una paraula que fem servir sovint i que, si hi pensem una mica, pesa molt més del que sembla: nosaltres.
La diem amb facilitat. En discursos, en converses, en projectes. Però una cosa és dir-la i una altra, molt diferent, és viure-la.
Perquè el nosaltres no apareix sol. No neix d’una consigna ni d’una emoció momentània. Es construeix. I es construeix cada dia, en coses petites, gairebé invisibles.
A vegades creiem que formar part d’un nosaltres és qüestió d’idees compartides. O d’identitat. O de sentir-nos del mateix costat. Però això, tot sol, no aguanta gaire. Pot encendre un moment, però no sosté una relació en el temps.
El que realment fa possible un nosaltres és una altra cosa més concreta: la manera com ens tractem, com ens escoltem, com ens fem lloc els uns als altres.
Quan això hi és, el vincle creix sense esforç. La gent s’hi queda perquè s’hi troba bé. Perquè pot ser com és, sense haver d’estar en guàrdia ni demostrar res constantment.
Quan això no hi és, tot es complica. Encara que compartim idees, llengua o objectius, el que falta és el més important: la confiança. I sense confiança, el nosaltres es va buidant. Es manté la forma, però es perd el fons.
Per això, si volem construir alguna cosa que valgui la pena, hem de canviar una mica el punt de mira. Menys discurs i més pràctica. Menys proclamar el nosaltres i més fer-lo possible.
Això vol dir cuidar els espais on ens trobem. Fer-los oberts, però també exigents en el millor sentit: espais on tothom compta, però on també tothom es fa responsable del que aporta.
Vol dir passar de la queixa a la implicació. De l’opinió fàcil a l’acció concreta. De mirar què fan els altres a preguntar-nos què hi posem nosaltres.
I aquí és on el projecte de les xarxes cívic-neuronals pren sentit real. No és una idea abstracta ni una teoria bonica. És una manera d’organitzar-nos diferent.
Petits espais de relació viva. Persones que es troben amb una voluntat clara: entendre millor el que passa, pensar-hi junts i actuar amb coherència. Sense soroll, sense grandiloqüència, però amb continuïtat.
Cada neurona cívica no és un grup més. És un lloc on el nosaltres es practica. On es prova, es corregeix, es reforça. On la confiança no es dona per feta, sinó que es construeix.
I quan això passa, encara que sigui en petit, el canvi ja ha començat. Perquè el que es crea allà no es queda tancat. Es contagia. Es connecta amb altres espais. Va fent xarxa.
Al final, tot és més senzill del que sembla, però també més exigent.
No es tracta de trobar el nosaltres perfecte. Es tracta de fer-lo possible allà on som, amb qui tenim a prop, amb el que tenim entre mans.
Perquè el nosaltres no és una idea. És una pràctica.
I només creix quan algú decideix començar a fer-lo real.
El nosaltres neix quan algú deixa de mirar-se i comença a sostenir els altres amb convicció i coratge