Per A.F. Aparici. Barcelona, a 12 de febrer de 2026. Temps de lectura: 2 minuts.
Les fleques s’omplen de coques de llardons. Les escoles preparen disfresses. Els carrers comencen a tenyir-se de colors. El Carnestoltes obre una escletxa: uns dies per riure, exagerar i relaxar les normes.
I, al mateix temps, mestres en vaga. Metges esgotats. Pagesos tallant carreteres. La imatge és potent: disbauxa i malestar convivint en el mateix calendari.
Dins nostre també hi conviuen dues veus.
—Necessitem festa —diu la Sara—. No podem viure sempre en tensió.
—Necessitem canvis reals —respon en Marc—. El cansament no es resol amb confeti.
No és un debat polític. És una conversa interior. Tots portem una mica de Sara i una mica de Marc.
El Carnestoltes, des de sempre, ha estat una pausa simbòlica. Durant uns dies, l’ordre s’inverteix. Ens permet riure del poder, exagerar-lo, treure-li solemnitat. La protesta és una altra cosa. No és sàtira. És advertència. Quan mestres, metges o pagesos surten al carrer, no demanen festa. Demanen escolta.
El que ens interpel·la és la distància entre una cosa i l’altra. Sabem organitzar esdeveniments. Sabem crear ambient. Però ens costa més afrontar els problemes amb serenor i decisió.
O esclatem.
O ens evadim.
Ens falta integrar. Una societat madura no elimina les tensions. Les assumeix i les transforma. Entén que la festa reforça el vincle, i que la protesta protegeix la dignitat. Si només hi hagués festa, seria frivolitat. Si només hi hagués protesta, seria asfíxia.
El fet que hi hagi totes dues coses indica que la societat encara està viva. La pregunta és una altra:
Sabrem convertir el malestar en millora real?
Sabrem fer que l’alegria no sigui evasió, sinó energia compartida?
Dijous Gras passarà. El Carnaval també. Les mobilitzacions evolucionaran. El que queda és el repte col·lectiu: no disfressar els problemes, sinó afrontar-los sense perdre la capacitat de celebrar que vivim junts.
Festa i protesta no són enemigues.
Són dues expressions d’una mateixa consciència que busca equilibri.