La responsabilitat de no normalitzar
La responsabilitat de no normalitzar
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 4 de març de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
Fa uns dies, en una conversa aparentment banal, algú comentava que determinades propostes polítiques que anys enrere ens haurien semblat excessives avui “no són tan greus”. No hi havia exaltació ni agressivitat en les seves paraules. Només una acceptació tranquil·la, com si el llistó del que considerem admissible s’hagués desplaçat sense gaire resistència.
Aquest desplaçament és un senyal. I convé atendre’l.
L’historiador Johann Chapoutot, en el seu estudi sobre l’arribada de Hitler al poder, descriu un procés que no va ser sobtat ni inevitable. El nazisme no es va imposar únicament per la força ni per una adhesió massiva espontània. Hi va haver un moviment gradual de legitimació. Persones influents, responsables polítics, sectors econòmics que no es consideraven extremistes van optar per integrar aquella força emergent dins del sistema. Pensaven que en podrien delimitar l’abast. Que seria un instrument útil en un moment de crisi. Que sabrien marcar els límits.
La història va demostrar que el càlcul era erroni.
El mecanisme, però, és el que ens interpel·la. Com es produeix el pas del rebuig clar a la tolerància resignada? En quin punt el que consideràvem inacceptable es transforma en una opinió més dins del debat públic? El canvi rarament arriba amb estrèpit. S’instal·la de manera progressiva, gairebé imperceptible, a través de petites concessions acumulades.
Una expressió que abans hauria generat resposta ara es deixa passar. Una simplificació que redueix problemes complexos a consignes fàcils es repeteix fins que esdevé habitual. Una apel·lació constant a la por es presenta com a realisme. Tot plegat configura un nou marc mental. I quan el marc canvia, també canvia el que la societat percep com a normal.
La història no es repeteix mecànicament. Però els processos d’erosió comparteixen patrons. Cap democràcia no es desmunta d’un dia per l’altre. S’afebleix quan es desplaça el centre del debat, quan es degrada el llenguatge, quan la ciutadania deixa de reaccionar davant del que deshumanitza.
El poder manipulador i egoista no sempre adopta formes estridents. Sovint es presenta amb aparença de sentit comú, amb discursos que apel·len a l’eficàcia immediata o a la necessitat d’ordre. El problema no és només qui formula aquests discursos, sinó qui els assumeix sense contrastar-los, qui els justifica com a mal menor o qui els integra dins de la normalitat.
Aquí és on la responsabilitat cívica esdevé decisiva.
No es tracta de viure en alerta permanent ni d’assenyalar tothom amb desconfiança. Es tracta de practicar una atenció lúcida. De preguntar-nos què hi ha darrere de determinades afirmacions. De no compartir continguts que alimenten la simplificació o el ressentiment. De no reduir la complexitat social a relats que divideixen entre “bons” i “dolents” amb una facilitat sospitosa.
Les xarxes cíviques locals —associacions, entitats culturals, grups veïnals, espais de debat— són una peça clau en aquest equilibri. Quan les persones es troben, dialoguen i cooperen en projectes concrets, es construeix un teixit de confiança que dificulta la penetració de narratives excloents. La proximitat genera responsabilitat compartida. I la responsabilitat compartida enforteix la comunitat.
La defensa de la democràcia no depèn només de grans discursos institucionals. Depèn dels hàbits quotidians. De la qualitat del debat públic. De la capacitat de discrepar sense deshumanitzar. De la voluntat d’escoltar abans de reaccionar. Cada gest, cada intervenció ponderada, cada matís introduït amb serenor contribueix a preservar un espai comú saludable.
La irresponsabilitat no sempre adopta la forma d’una decisió espectacular. Sovint es manifesta com a indiferència, comoditat o càlcul a curt termini. La resposta adequada no és el temor paralitzant, sinó la participació activa i informada. Implicar-se en la vida associativa, promoure espais de formació i diàleg, reforçar la cultura crítica són accions concretes que estan a l’abast de qualsevol ciutadà.
El futur col·lectiu no es decideix únicament en els despatxos. Es construeix en la suma de petites actituds coherents. Quan una societat manté vius els seus espais de debat i les seves xarxes cíviques, el marge d’actuació del poder manipulador es redueix.
La pregunta rellevant no és què faran els altres, sinó quins límits estem disposats a preservar nosaltres. La responsabilitat col·lectiva comença amb una decisió clara: no normalitzar allò que erosiona la dignitat, no banalitzar el que fragmenta, no justificar el que debilita la convivència.
Aquest és el moviment que dona sentit a tots els altres.