Multipolaritat i consciència cívica global
Multipolaritat i consciència cívica global
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 11 de març de 2026. Temps de lectura: 2 minuts.
“Quan el món entra en tensió, la primera responsabilitat d’una societat madura és pensar amb serenor”.
En aquests darrers temps han reaparegut molts debats sobre el futur del sistema internacional. En una conversa recent, el politòleg Glenn Diesen i l’economista Jeffrey Sachs descrivien una transformació que cada vegada es fa més visible: l’equilibri del món es desplaça lentament cap a un escenari amb diversos centres d’influència.
Aquest tipus de transicions mai no són tranquil·les. La guerra a Ucraïna, les tensions persistents a l’Orient Mitjà, o les crisis que travessen diverses regions d’Àfrica dibuixen un mapa internacional ple d’incerteses.
Quan es mira aquest panorama amb una certa distància, apareix una pregunta inevitable: les institucions internacionals creades després de la Segona Guerra Mundial continuen sent adequades per gestionar el món actual?
La història ens ensenya que les grans estructures polítiques acostumen a néixer en una època concreta i amb el temps es troben davant realitats que ja no s’assemblen a les que les van veure néixer.
El segle XXI introdueix una circumstància nova. Les societats estan profundament interconnectades. Les crisis climàtiques, energètiques o financeres travessen fronteres amb una facilitat que abans era inimaginable.
I, tanmateix, el debat públic continua presentant sovint els conflictes internacionals com si fossin enfrontaments simples entre blocs.
Cada societat escolta el seu relat. Cada relat té les seves justificacions.
Això forma part del funcionament de la història.
Però avui existeix una novetat que mereix ser observada amb atenció. Les societats disposen d’un espai de comunicació que cap altra generació havia tingut. Milions de persones poden llegir, escoltar, contrastar informacions i conversar amb ciutadans d’altres països.
Aquest espai pot omplir-se de soroll, manipulació i propaganda. Ho veiem sovint.
Però també pot convertir-se en una altra cosa; pot convertir-se en un espai de consciència compartida.
Aquí és on apareix una idea que mereix ser pensada amb calma: la de les xarxes cívic-neuronals.
No són organitzacions ni moviments jeràrquics. No tenen centres de comandament ni estructures rígides. S’assemblen més a una xarxa de neurones: persones que observen el món, comparteixen reflexions, contrasten idees i aprenen a escoltar altres mirades.
Quan aquests circuits de reflexió es multipliquen, alguna cosa canvia en la vida pública.
Les societats deixen de reaccionar només a impulsos emocionals o a relats simplificadors. Apareix una actitud més lenta i més reflexiva. Les persones comencen a preguntar-se què hi ha darrere de cada conflicte, de cada decisió i de cada discurs.
Aquesta actitud no resol immediatament les tensions del món. Però introdueix un element essencial: la maduresa ciutadana.
La història mostra una constant sorprenent. Les institucions poden resistir-se al canvi durant molt temps. Però quan les societats evolucionen, tard o d’hora les estructures acaben transformant-se.
Per aquesta raó, el futur del món no depèn únicament de governs o d’equilibris internacionals.
Depèn també de la qualitat de la consciència de les societats.
Quan els ciutadans aprenen a pensar amb autonomia i a dialogar amb respecte, el món comença a moure’s en una direcció diferent.
I aquest moviment, encara que sigui silenciós, és el que acaba escrivint la història.