Pensar en temps d'IA

Per A.F. Aparici. Barcelona, a 29 d'abril de 2026. Temps de lectura:  3 minuts.

L’altre dia, en una conversa entre amics, algú deia que amb la intel·ligència artificial ja no cal pensar tant. Ho deia sense ironia, com si s’hagués tret un pes de sobre. I, escoltant-lo, vaig tenir la sensació que aquella frase, tan senzilla, contenia quelcom més profund.

Perquè pensar no ha estat mai només una necessitat pràctica. Pensar és una manera d’estar al món. És l’ esforç discret que fem per entendre què passa, per donar sentit al que vivim, per no quedar-nos només amb la primera resposta que ens arriba. I aquest esforç, encara que a vegades cansi, és el que ens construeix per dins.

Durant molt de temps, pensar ha estat una activitat lenta. Llegir, contrastar, dubtar, tornar-hi. Un procés que demanava temps i una certa paciència. No sempre era còmode, però tenia una virtut: ens obligava a implicar-nos en allò que volíem entendre.

Ara, en canvi, tenim eines capaces de respondre gairebé qualsevol pregunta amb una rapidesa i una claredat que fa uns anys haurien semblat impossibles. I això, ben mirat, és una gran oportunitat. Ens permet accedir a coneixement, ordenar idees, avançar més de pressa.

Però també introdueix una temptació nova, molt subtil: la de deixar de fer el camí per nosaltres mateixos.

Perquè una resposta ben explicada pot donar la sensació d’haver entès. Però entendre de debò és una altra cosa. Vol dir aturar-se, dubtar, tornar-hi, fer-se preguntes que no sempre tenen resposta immediata. Vol dir, en el fons, implicar-s’hi.

La intel·ligència artificial no pensa. Ordena, combina, respon. Qui pensa és qui pregunta. I aquí és on es decideix tot. No tant en la resposta que obtenim, sinó en la intenció amb què hem formulat la pregunta. Què volem saber, per què ho volem saber i per a què ens ha de servir.

Quan una eina és potent, el risc no és que ens superi, sinó que ens acomodi. Que ens acostumem a rebre sense elaborar, a entendre sense haver passat pel procés d’entendre. I això no es nota de cop. Però, amb el temps, pot anar afinant menys el nostre criteri.

Pensar demana una certa resistència. Resistència a la pressa, a la resposta immediata, a la comoditat de quedar-se amb el primer que encaixa. És un exercici discret, gairebé invisible, però fonamental.

Però també pot passar el contrari. Si fem servir aquestes eines com un espai de contrast, com una manera d’ordenar millor el que pensem, com un mirall que ens obliga a precisar, llavors el pensament no es debilita, sinó que guanya profunditat.

En el fons, el que està en joc no és només com utilitzem aquestes eines, sinó quin tipus de relació establim amb el coneixement. Si el convertim en un consum ràpid, perd profunditat. Si el tractem com un procés, encara pot transformar-nos. I aquesta diferència  marca la qualitat de la nostra manera de viure."

No es tracta de renunciar a la tecnologia, sinó de decidir com la utilitzem. De no confondre resposta amb comprensió. De no delegar allò que només pot fer cadascú: donar sentit al que viu.

Al final, tot és més senzill del que sembla. La intel·ligència no és a l’eina. És en la direcció de la mirada. En la qualitat de les preguntes. En el sentit que busquem quan volem entendre alguna cosa. I això, encara avui, continua depenent de cadascun de nosaltres.

Pensar, fins i tot avui, continua sent una forma de llibertat.