Quan el món es mou, però no avança

Per A.F. Aparici. Barcelona, a 01 d'abril de 2026. Temps de lectura:  4 minuts.

Hi ha dies en què, després de llegir i escoltar una mica de tot, queda una sensació estranya, difícil de precisar però persistent: tot es mou, però res no acaba d’avançar. Les notícies parlen de tensions internacionals, d’atacs preventius per evitar riscos que encara no han arribat, de governs que decideixen i alhora semblen limitats, de relats que anuncien competicions ajustades que després no ho són, de societats que creixen en habitants, en activitat, en presència… i, tanmateix, el progrés no es deixa sentir amb la mateixa claredat. Tot passa, tot circula, tot s’accelera, però hi ha alguna cosa que no acaba de trobar direcció.

I aleshores apareix la pregunta, inevitable, encara que sovint la deixem de banda: cap a on anem realment?

Quan un s’atura un moment i mira amb una mica de distància, com qui s’aparta per veure millor el conjunt, comença a entreveure un fil que travessa tots aquests fets aparentment inconnexos. No és un problema puntual ni una disfunció concreta, és una manera de funcionar que s’ha anat instal·lant sense fer soroll. Actuem abans que passi res, per si de cas; decidim dins d’uns marges que no sempre reconeixem; acceptem versions dels fets que no contrastem perquè encaixen amb el que s’espera; creixem en volum mentre perdem densitat. I, en aquest procés, gairebé sense adonar-nos-en, ens anem allunyant d’una experiència més directa, més tangible, més arrelada de la realitat.

Hi ha una imatge molt senzilla que ho explica millor que moltes teories: una persona gran que ja no recorda gairebé res, però que encara sap fer coses que ha fet tota la vida. No sap explicar-ho, però ho fa bé. Les mans continuen funcionant quan la memòria falla. Això ens diu una cosa important: no tot el que sabem passa per les paraules. Hi ha un saber més profund, que es construeix amb el temps i amb la pràctica. I potser, com a societat, ens està passant una cosa semblant: parlem molt del que som i del que volem, però cada vegada sabem menys fer-ho realitat.

Traslladat al conjunt de la societat, el desplaçament és subtil però decisiu. Quan la política esdevé gestió de límits més que exercici de decisió, quan l’economia necessita créixer per sostenir-se però no sap cap a on orienta aquest creixement, quan la informació es multiplica però no es transforma en comprensió, el risc no és només equivocar-se en una decisió concreta. El risc és més profund: és perdre el fil que dona sentit al conjunt.

I sense fil, el teixit es desfà encara que aparentment es mantingui sencer.

Perquè una societat pot continuar funcionant, pot produir, consumir, votar, opinar, reaccionar… i, al mateix temps, anar quedant buida de direcció. Pot viure en un present continu, ple d’estímuls i d’activitat, però sense una consciència clara de cap a on es dirigeix. No és un col·lapse, no és una ruptura sobtada. És una deriva suau, gairebé imperceptible, que només es fa evident quan algú es fa la pregunta incòmoda.

Som capaços, com a societat, de reconèixer què està passant de debò, més enllà del que es diu que passa?

Recuperar aquest fil no depèn només de grans decisions ni de canvis espectaculars. Comença en una altra banda, més discreta: en la capacitat de mirar amb atenció, de contrastar, de no donar per bo el relat immediat, de reconnectar el que fem amb el que som. És aquí on es juga, probablement, la diferència entre moure’s i avançar.

Perquè el moviment, per si sol, no garanteix res. El món pot continuar girant amb una precisió admirable, i nosaltres amb ell, i tot pot semblar en ordre. Però arriba un moment en què la pregunta ja no es pot ajornar més.

No es tracta de si anem ràpid o lent. Es tracta de si sabem cap a on anem. 

AFORISME

Una societat comença a perdre’s quan sap explicar-se molt bé, però ja no sap fer el que diu.