Veneçuela: quan la força substitueix la norma
Veneçuela: quan la força substitueix la norma
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 7 de gener de 2026. Temps de lectura: 2 minuts.
El segrest del president veneçolà i de la seva esposa no és només un episodi impactant de política internacional. És un símptoma. I com passa sovint amb els símptomes, ens parla menys del cas concret que del cos que l’ha produït.
Quan es llegeixen amb calma les veus més diverses —periodistes, analistes geopolítics, economistes crítics, exresponsables de seguretat i editorials europees— apareix una coincidència sorprenent: el problema no és tant què ha passat, sinó què revela del món en què vivim.
Capturar un líder no equival a governar un país, aquesta idea travessa tot el corpus analitzat.
L’operació demostra capacitat operativa, però deixa intactes les qüestions essencials: governabilitat, legitimitat interna i estabilitat a mitjà termini.
La història recent és clara: Panamà, Iraq, Líbia o Afganistan ens recorden que el control militar no genera ordre polític. Només posposa el conflicte.
El discurs oficial apel·la a la democràcia i al narcoterrorisme. Però aquest relat no explica el fons de la qüestió.
Els motors reals són geopolítics, energètics i sistèmics. Veneçuela pesa més com a peça dins l’arquitectura global —petroli, dòlar, Xina, Iran— que com a cas de qualitat democràtica.
El llenguatge moral funciona com a coartada simplificadora, no com a explicació.
Quan la il·legitimitat d’un govern esdevé criteri per intervenir-hi unilateralment, cap estat queda realment protegit.
El precedent no debilita només Veneçuela; erosiona el marc normatiu global i accelera un món de blocs, força i desconfiança.
Quan la norma deixa de ser universal, deixa de ser norma.
El cost real no el paguen les elits ni els estrategs, sinó les poblacions.
La força pot reordenar mapes, però no protegeix vides quotidianes. Genera precarietat, inflació, migracions i una violència persistent de baixa intensitat.
Cap relat oficial és capaç de respondre amb claredat a les preguntes bàsiques: qui governarà amb legitimitat, com es mantindrà l’ordre, qui assumirà la reconstrucció i quan acabarà la presència externa.
El “dia després” és un forat negre. I això, en política, és sempre un senyal d’alerta.
Qüestió en moviment
Potser no assistim al final d’un règim, sinó a un canvi de fase de l’ordre mundial. Una fase on la força substitueix la norma, el relat substitueix la legitimitat i les poblacions paguen decisions que no han pres.
Pot existir una governança global justa sense una ètica col·lectiva compartida i vinculant?