Per A.F. Aparici. Barcelona, a 6 de juny de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 6 de juny de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
L'altre dia, mentre tornava del camp camí de casa, vaig veure una escena que em va cridar l'atenció. Un gos corria rere una pilota amb una determinació absoluta. No dubtava, no calculava, no es preguntava si valia la pena l'esforç. Simplement corria. Al seu costat, el seu amo intentava cridar-lo inútilment. Durant uns instants, tota la seva atenció estava capturada per aquell impuls irresistible.
Vaig continuar caminant i vaig pensar que els humans ens agradem imaginant-nos molt diferents. Ens atribuïm la capacitat de raonar, de planificar i de decidir. I és cert. Però també és cert que, sota la fina capa de la consciència, continuen actuant forces molt antigues que ens acompanyen des de l'inici dels temps.
L'instint forma part d'aquest llegat. No s'ensenya ni s'aprèn. No depèn dels llibres ni de les escoles. Arriba amb nosaltres. És una mena de memòria silenciosa escrita en la nostra naturalesa. Ens impulsa a protegir-nos, a buscar afecte, a competir, a fugir del perill o a perseguir allò que desitgem. Sovint actua amb una rapidesa que la raó no pot igualar.
Quan observem els comportaments humans des d'aquesta perspectiva, algunes coses es tornen més comprensibles. La por que paralitza. La ràbia que esclata sense avís. L'enamorament sobtat. La gelosia. L'orgull ferit. Moltes vegades jutgem els altres com si totes les seves decisions haguessin estat llargament meditades, quan en realitat una part important del que fem neix d'impulsos que emergeixen abans que les paraules.
Entendre-ho no significa justificar qualsevol conducta. Significa mirar-nos amb una mica més d'humilitat. La consciència humana comença precisament quan deixem de creure que som amos absoluts de nosaltres mateixos.
Amb els anys, l'experiència ens va mostrant una veritat discreta però profunda. La grandesa humana no consisteix a eliminar els instints. Aquesta batalla està perduda abans de començar. La grandesa consisteix a reconèixer-los i aprendre a dialogar amb ells. A escoltar la por sense convertir-la en covardia. A acceptar la ràbia sense transformar-la en odi. A conviure amb els desitjos sense permetre que decideixin tota la nostra vida.
Aquesta és, probablement, una de les formes més autèntiques de llibertat. No la llibertat de fer qualsevol cosa, sinó la llibertat de no ser arrossegats permanentment per allò que sentim en cada moment.
L'artista ho sap bé. Intueix més que no pas coneix. Avança sovint a les fosques, fent salts sobre terrenys desconeguts. La vida també funciona així. Intuïm, ens equivoquem, rectifiquem i tornem a començar. La consciència no elimina la incertesa. Ens ajuda a caminar-hi amb més serenitat.
Entre tots els impulsos que habiten dins nostre n'hi ha un que mereix una atenció especial: l'ambició. En la seva justa mesura és necessària. Gràcies a ella moltes persones han superat dificultats, han creat projectes valuosos i han contribuït al progrés col·lectiu. Però l'ambició té una peculiaritat. Costa molt posar-li límits.
Quan es descontrola, deixa de ser una energia creadora i es converteix en una fam insaciable. Mai no n'hi ha prou. Sempre falta alguna cosa més. Més diners, més influència, més reconeixement, més poder. Aleshores la intel·ligència deixa d'estar al servei de la vida i es posa al servei de la possessió.
Moltes de les ferides més profundes de la història humana tenen aquí el seu origen. No en la necessitat de sobreviure, sinó en la incapacitat de considerar suficient allò que ja es té.
Per això les societats necessiten alguna cosa més que individus intel·ligents. Necessiten persones capaces d'ajudar-se mútuament a veure els seus propis límits. Necessiten espais de confiança, escolta i deliberació. Necessiten consciències connectades.
Quan diverses persones comparteixen experiències, contrasten punts de vista i cooperen honestament, es produeix un fenomen extraordinari. Les limitacions individuals perden força i emergeix una intel·ligència més àmplia. Igual que les neurones només despleguen tot el seu potencial quan formen part d'una xarxa, també els ciutadans poden construir formes de consciència compartida capaces de moderar els excessos de l'egoisme, de l'ambició i de la por.
El futur de les societats no dependrà només de la tecnologia ni de l'economia. Dependrà, sobretot, de la nostra capacitat per desenvolupar aquestes xarxes invisibles de confiança, responsabilitat i consciència col·lectiva.
Els instints continuaran acompanyant-nos. Formen part de la nostra naturalesa. No cal combatre'ls. Cal comprendre'ls. Perquè quan la consciència il·lumina els instints, aquests es converteixen en aliats. Quan la consciència s'adorm, fins i tot les millors qualitats poden acabar convertint-se en amenaces.
• «L'home que domina els seus desitjos és més valent que aquell que domina els seus enemics.» Michel de Montaigne
• «La major cosa del món és saber pertànyer-se a un mateix.» Blaise Pascal
• «El cor té raons que la raó no coneix.» Carl Gustav Jung
• «Fins que no facis conscient l'inconscient, dirigirà la teva vida i tu l'anomenaràs destí.»
• «Jo sóc jo i la meva circumstància.» José Ortega y Gasset
• «La cobdícia és un pou sense fons que esgota la persona en un esforç interminable per satisfer una necessitat que mai no queda satisfeta.» Erich Fromm
• L'instint ens diu què desitgem; la consciència ens recorda qui volem arribar a ser. A.F. Aparici