Per A.F. Aparici. Barcelona, a 7 de febrer de 2026. Temps de lectura: 6 minuts.

Hi ha dies en què no passa res extraordinari. No hi ha tragèdies ni titulars escandalosos. Simplement, el que hauria de funcionar… no acaba de funcionar. Funciona malament, a destemps, amb aquella eficàcia fatigada que sembla demanar disculpes abans d’hora.

Són errors petits, però insistents. Retards reiterats, avisos confusos, explicacions vagues dites amb veu administrativa. Tot plegat crea una atmosfera espessa, una sensació de normalitat deficient que s’instal·la sense demanar permís.

El més curiós és que no sempre ens enfadem. Sovint fem una cosa molt més perillosa: ens adaptem. Sortim abans de casa amb resignació previsora, abaixem les expectatives amb realisme cansat, compartim una broma discreta amb el veí d’andana. I així, amb una paciència aparentment virtuosa, anem convertint l’excepció en costum.

El problema no és un tren que no arriba.

El problema és el relat silenciós que es va imposant: això és el que hi ha, no pot ser d’una altra manera, millor no esperar gaire. Un relat modest, però corrosiu, que no només afecta els serveis públics, sinó la confiança cívica, l’autoestima col·lectiva i aquella idea una mica antiga que les coses poden estar raonablement ben fetes.

La confiança institucional no es trenca de cop. Es desgasta com una barana molt tocada, polida per mil mans impacients. No fa soroll, però perd fermesa. I quan la confiança perd fermesa, el vincle entre ciutadans i institucions esdevé funcional però fred, correcte però desvinculat.

Cal distingir —i no sempre ho fem— entre comprensió adulta i acceptació dòcil. Comprendre les dificultats és un exercici de maduresa. Acceptar sistemàticament el mal funcionament és una forma educada de rendició. Una societat amb criteri sap tolerar l’error puntual, però no hauria de normalitzar la precarietat persistent.

La indignació crònica és estèril i sorollosa. La resignació permanent és silenciosa i igualment nociva.

Entre una i altra hi ha una actitud més interessant: una lucidesa tranquil·la, persistent, que observa, recorda com haurien de ser les coses i es resisteix, amb educació ferma, a acceptar que no poden millorar.

Quan els sistemes fallen, el perill no és només la molèstia concreta o el temps perdut. El perill real és que deixem de pensar que val la pena exigir que funcionin bé. Que assumim que demanar explicacions és ingenu, que reclamar qualitat és excessiu, que esperar competència és gairebé un acte de fe.

I no ho és. És, simplement, sentit comú cívic.

Hi ha, a més, una realitat sovint oblidada: la de les persones que sostenen aquests sistemes amb professionalitat discreta. Treballadors que fan la feina amb constància digna dins d’estructures feixugues, mal dissenyades o mal gestionades. Ells també pateixen el descrèdit, perquè saben que el problema no és només tècnic, sinó moral: funcionar malament erosiona la confiança de tothom.

Potser no es tracta de tornar a confiar cegament. Potser es tracta de confiar amb criteri, amb una exigència serena, sense escàndol però sense renúncia. Una confiança adulta, que no s’empassa qualsevol explicació, però tampoc cau en el menyspreu automàtic.

Quan el mal funcionament es repeteix, quan les explicacions són sempre provisionals i les solucions sempre ajornades, la negligència deixa de ser accidental. Esdevé una manera de governar. I aleshores ja no estem parlant de dificultats tècniques, sinó de decisions polítiques —o de la còmoda absència d’aquestes decisions.

No tot error és culpable. Però la persistència de l’error sense correcció sí que ho és. Sobretot quan es juga amb el temps, la paciència i la vida quotidiana de milers de persones.

Hi ha una forma de desatenció que no crida, no escandalitza i no fa titulars, però que desgasta profundament: deixar que les coses funcionin malament perquè el cost polític sembla assumible. És una negligència calculada, discreta, revestida de llenguatge tècnic i promeses vagues. I aquesta, precisament aquesta, és la que erosiona la confiança col·lectiva.

Assenyalar-ho no és fer demagògia. És exercir ciutadania adulta.

No es tracta d’exigir miracles, sinó responsabilitats. No es tracta d’esperar perfecció, sinó compromís real. I no es tracta de cridar més fort, sinó de no callar quan el silenci esdevé còmplice.

Quan el que hauria de funcionar falla de manera reiterada, la reacció no hauria de ser ni la resignació cansada ni l’esclat irat, sinó una exigència serena i persistent: que qui decideix, decideixi; i que qui governa, governi. Perquè una societat madura no es defineix per la seva paciència infinita, sinó per la seva capacitat de posar límits al mal govern amb calma i fermesa.

FRASES

• “Dir malament les coses afegeix confusió al món.” Albert Camus

• “La irresponsabilitat pot ser tan destructiva com la mala intenció.” Annah Arendt

• “La democràcia no mor només per excés de poder, sinó també per manca de responsabilitat.” Norberto Bobbio

• “El pitjor no és que les coses funcionin malament, sinó que ningú se’n senti responsable.” Vaclav Havel

• La indiferència envers el que és just és una forma molt eficaç de violència.” Simone Weil

• La política no és fer soroll, sinó insistir durant molt de temps contra allò que es resisteix.” Max Weber

• "Una societat no es deteriora pels errors puntuals, sinó per l’hàbit còmode de conviure amb el que funciona malament." A.F. Aparici