Per A.F. Aparici. Barcelona, a 7 de març de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 7 de març de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.
Hi ha una actitud humana que diu molt de la qualitat d’una societat. No apareix en les lleis ni en els discursos, però es percep en la manera com les persones es comporten davant del que passa al seu voltant. És aquella disposició interior que porta algú a intervenir, a ajudar o a ordenar una situació encara que, estrictament parlant, no li correspongui.
Fer-se càrrec.
L’expressió és senzilla, però conté una idea profunda. Vol dir sentir que la vida compartida també ens concerneix. Que allò que passa a prop nostre no és sempre una qüestió aliena.
En moltes societats modernes hem après a delimitar molt bé les responsabilitats. Cadascú té el seu àmbit, la seva funció, el seu espai. Aquesta organització és necessària i útil. Permet que les institucions funcionin i que els serveis siguin eficients.
Però, entre aquestes fronteres ben definides, pot aparèixer una altra actitud menys saludable: la temptació de desentendre’s de tot allò que no ens afecta directament.
Aquesta manera de pensar és subtil. No sempre es manifesta amb indiferència explícita. Sovint adopta una forma més discreta: el passotisme. Aquella actitud tranquil·la, gairebé resignada, que diu sense dir-ho: “això ja ho farà algú altre”.
Quan aquesta manera d’estar al món es va normalitzant, la convivència es torna més pobra. No perquè faltin normes o estructures, sinó perquè es debilita una qualitat humana essencial: la responsabilitat cívica espontània.
Una societat madura no depèn només de sistemes ben dissenyats. Depèn també de la sensibilitat de les persones que la formen. De la seva capacitat per mirar al voltant i percebre quan una situació demana una petita intervenció.
No es tracta de substituir ningú ni d’assumir tasques que corresponen a altres. Es tracta d’una actitud més discreta i més profunda: no passar de llarg davant d’allò que reclama una mica d’atenció.
Quan aquesta disposició existeix, la convivència respira d’una altra manera. Els espais compartits es tornen més humans, més habitables. Les persones se senten menys estranyes les unes per a les altres.
Però aquesta actitud no neix únicament en l’esfera pública. Té les seves arrels en un espai molt més proper i molt més decisiu: la família.
És a la família on aprenem, sovint sense adonar-nos-en, què vol dir responsabilitzar-se de les coses. Allà descobrim si els problemes s’afronten o s’ignoren, si les dificultats es comparteixen o es deixen a la deriva.
Quan en l’àmbit familiar apareix el passotisme —quan cadascú es tanca en el seu petit món i espera que siguin els altres qui assumeixin les responsabilitats— les conseqüències poden ser profundes. La confiança es debilita, les tensions s’acumulen i els vincles es van afeblint lentament.
Una família no és només un espai d’afecte. És també una petita comunitat de responsabilitats compartides. I és en aquest terreny quotidià on es formen moltes de les actituds que després portem a la vida social.
Per això, quan el passotisme s’instal·la dins de les llars, la societat sencera n’acaba ressentint-se. Al capdavall, una societat no és res més que un entramat ampli de famílies, d’històries compartides, de maneres d’entendre la convivència.
Si en aquests espais bàsics es debilita el sentit de responsabilitat, el teixit social també es torna més fràgil.
Fer-se càrrec no significa heroisme ni sacrifici. És, més aviat, una forma serena de presència. Una manera d’habitar el món amb una certa atenció als altres.
A vegades es manifesta en gestos molt simples. Altres vegades en decisions més conscients. En tots els casos té el mateix origen: la convicció que la convivència no és només un sistema que utilitzem, sinó una realitat que també tenim el deure de cuidar.
Les societats que conserven aquesta sensibilitat acostumen a generar més confiança entre les persones. La cooperació resulta més natural i els conflictes es resolen amb menys tensió.
Quan aquesta actitud es debilita, en canvi, el món compartit es torna més fràgil. Cada individu protegeix el seu espai immediat i el bé comú queda progressivament desatès.
Pot semblar una qüestió menor, però no ho és.
La qualitat d’una societat no depèn únicament de la seva riquesa o del seu nivell tecnològic. Depèn també de la manera com les persones entenen la seva responsabilitat dins del conjunt.
Hi ha una forma de civisme que no fa soroll. No busca protagonisme ni reconeixement. Simplement actua quan cal.
Fer-se càrrec, encara que no toqui, és una expressió d’aquesta maduresa.
És el gest tranquil d’algú que entén que la convivència és un bé fràgil i valuós, i que conservar-lo no és només una tasca de les institucions, sinó també una responsabilitat compartida que comença, sovint, en els espais més propers de la vida quotidiana.
• “La cosa més perillosa és que els homes bons pensin que els problemes dels altres no els concerneixen.” — Albert Einstein
• “L’exemple no és la principal manera d’influir en els altres; és l’única.” — Albert Schweitzer
• “La responsabilitat col·lectiva comença quan deixem de mirar cap a una altra banda.” — Hannah Arendt
• “El que ens preocupa al final no és la violència dels dolents, sinó el silenci dels bons.” — Martin Luther King Jr.
• “Entre l’estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai hi ha la nostra llibertat i la nostra responsabilitat.” — Viktor Frankl
• “L’home noble exigeix molt de si mateix; l’home vulgar ho exigeix dels altres.” — Confuci
• Quan ningú no se sent responsable del que passa al seu voltant, la convivència es va buidant per dins.— A. F. Aparici- L’Avi pensador