Per A.F. Aparici. Barcelona, a 11 d'abril de 2026. Temps de lectura: 5 minuts.

Quan la primavera no arriba per a tothom

Hola, aquest  matí, caminant sense pressa, he tornat a fixar-me en una cosa que passa cada any i que, malgrat tot, no deixa de sorprendre’m: els arbres no dubten. Després de mesos de silenci, broten i tornen sense fer preguntes ni esperar cap permís. Hi ha en aquest fet una naturalitat que costa de trobar en el món dels humans, una manera d’existir que no necessita justificar-se.

La primavera no és només una estació, és una forma discreta de recordar que la vida continua, fins i tot quan semblava retirada. Allò que quedava amagat reapareix amb una constància tranquil·la, com si la vida tingués memòria pròpia i no s’oblidés mai del tot de si mateixa. Aquest retorn no és espectacular, no busca cridar l’atenció, però és profundament persistent.

I, tanmateix, mentre la natura segueix aquest ritme fidel, el món humà sovint en segueix un altre, més incert i més dur. Guerres que no s’entenen, destruccions que no porten enlloc, decisions preses lluny que acaben pesant sobre vides concretes fins a convertir-se en hiverns que s’allarguen massa. Hi ha persones que viuen sense saber què és una primavera tranquil·la, com si algú hagués decidit que el renaixement no és per a tothom.

Aquesta distància entre el que fa la vida i el que fem nosaltres no és menor. La vida insisteix i ofereix camins, petites oportunitats, recomençaments discrets que sovint passen desapercebuts, mentre el poder, massa sovint, els complica o els limita, com si la possibilitat de tornar a començar hagués de ser administrada.

Però fins i tot en aquest context, la vida no es retira del tot. Sempre deixa alguna escletxa oberta. No és gran, no és evident, però hi és. I aquí és on es fa important una cosa que no ens ensenyen gaire: aprendre a mirar. No mirar més, sinó mirar millor. Aturar-se una mica, separar-se del que ens arrossega i observar amb una mica més de profunditat.

Perquè no tot el que ens passa per dins té la mateixa consistència. Hi ha pensaments que s’imposen, que exageren, que anticipen el pitjor amb una facilitat sorprenent. I, si no hi parem atenció, acaben ocupant tot l’espai. Però també hi ha una altra possibilitat, més silenciosa: no seguir-los tots, no donar-los el mateix pes, deixar que alguns passin sense convertir-los en veritat.

Aquí és on apareix una forma de recolliment que no és evasió, sinó protecció. Un espai interior que no depèn tant del que passa fora, ni del que diuen els altres, ni tampoc de les decisions d’aquells que sovint governen sense tenir en compte la vida concreta de les persones. No es tracta de desentendre’s del món, sinó de no quedar-hi atrapat del tot.

Quan un troba aquest punt, encara que sigui de manera intermitent, comença a distingir amb més claredat què és essencial i què és accessori. I en aquesta distinció apareix una llibertat discreta però real, una manera de sostenir-se sense necessitat de resistir constantment.

Les elits poden condicionar moltes coses, poden decidir ritmes, poden provocar hiverns llargs en molts llocs, però no poden ocupar completament aquest espai interior on es decideix com mirem i com responem al que ens passa. I és aquí, en aquest lloc poc visible, on es juga una part important de la nostra dignitat.

La primavera, en el fons, no és només el que passa fora. També és això que, de tant en tant, es reorganitza a dins sense fer-se notar. És aquesta capacitat de no donar-ho tot per perdut, de continuar trobant sentit en gestos petits, de mantenir una certa confiança fins i tot quan el context no ajuda.

No podem evitar tots els hiverns, ni tampoc corregir tot allò que no funciona en el món, però sí podem evitar que s’instal·lin del tot dins nostre. I quan això passa, gairebé sense adonar-nos-en, alguna cosa torna a començar, amb la mateixa discreció amb què ho fan els arbres cada any.

Bon cap de setmana.

FRASES

"Enmig de la dificultat hi viu l’oportunitat.” — Albert Einstein

“El poder neix quan les persones actuen juntes.” — Hannah Arendt

“A l’ésser humà se li pot prendre tot menys l’última llibertat: decidir la seva actitud.” — Viktor Frankl

“La força no prové de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable.” — Mahatma Gandhi

“L’atenció és la forma més pura de generositat.” — Simone Weil

“L’ésser humà necessita sentit més que comoditat.” — Erich Fromm

Hi ha primavera quan, malgrat tot, alguna cosa dins nostre decideix continuar. A.F.Aparici