Per A.F. Aparici. Barcelona, a 13 de maig de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 13 de maig de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.
Aquesta setmana Barcelona ha viscut un d'aquells moments que, durant uns dies, semblen aturar el soroll habitual del món. La benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família ha omplert places, carrers, pantalles i converses. He observat les imatges amb interès i també amb una certa tendresa. Mentre escoltava opinions de tota mena, pensava que les persones tenim una habilitat extraordinària: som capaces de contemplar exactament la mateixa realitat i veure-hi coses completament diferents.
Per a uns, la visita del Papa ha estat una celebració religiosa. Per a altres, una demostració del geni de Gaudí. Alguns hi han vist una expressió de la identitat catalana. D'altres, un esdeveniment polític, cultural o simplement turístic. I el més curiós és que cap d'aquestes interpretacions anul·la les altres. La Sagrada Família és moltes coses alhora. Com acostuma a passar amb els grans símbols, acaba pertanyent a tothom sense deixar de pertànyer a ningú.
Gaudí va imaginar un temple que s'enlairés cap al cel, però el va construir amb pedra, amb suor, amb talent humà i amb la feina acumulada de generacions que ni tan sols arribarien a veure l'obra acabada. Hi ha alguna cosa profundament commovedora en aquesta obstinació. Més d'un segle de treball perquè una idea es transformi en realitat. Més d'un segle perquè unes persones transmetin a unes altres una mateixa voluntat de construir.
Mentre contemplava la torre acabada, em va venir al cap una paraula que aquests dies ha aparegut sovint en moltes converses: transcendència.
Durant segles, la transcendència ha estat una de les grans fonts de sentit de la humanitat. Els homes i les dones han mirat cap al cel buscant respostes a les preguntes que acompanyen totes les generacions: d'on venim, què hi fem aquí, com hem de viure, què significa la mort i què dona sentit a l'existència. Les religions han ofert respostes poderoses a aquestes preguntes i han contribuït a construir civilitzacions, valors, comunitats i esperances.
Però el món canvia. Les societats modernes han anat transformant la seva manera de mirar aquestes mateixes preguntes. Cada vegada més persones ja no busquen el sentit principal de la seva vida en una realitat situada més enllà del món. El troben en coses molt més properes. En l'amor d'una parella. En el naixement d'un fill. En la satisfacció d'ajudar algú. En la contemplació d'un paisatge. En la feina ben feta. En la responsabilitat de deixar un món una mica millor als qui vindran després.
Els filòsofs han donat un nom a aquesta manera d'entendre el sentit de la vida: immanència. Hi ha qui interpreta aquest procés com una pèrdua. Jo no ho veig així. El veritable perill no és que disminueixi la transcendència. El veritable perill és el nihilisme, la creença que res no té sentit, que tot és indiferent i que la vida queda reduïda a consumir, competir i esperar que passin els dies.
Però això no és el que observo al meu voltant.La immensa majoria de les persones que es declaren agnòstiques o atees continuen emocionant-se davant la bellesa, continuen indignant-se davant la injustícia, continuen preocupant-se pels seus fills, continuen ajudant els qui pateixen i continuen buscant una vida digna. No han abandonat la necessitat de sentit. Han canviat el lloc on la busquen.
Uns continuen alçant els ulls cap al cel. Altres dirigeixen la mirada cap a la terra que trepitgen i les persones que els envolten. Però, quan arriba el silenci de les grans preguntes, gairebé tots acaben interrogant-se sobre les mateixes coses. Per això em semblen estèrils moltes discussions entre creients i no creients. Les diferències existeixen i són reals. Uns creuen en una realitat transcendent. Altres no. Uns troben el fonament últim de la moral en Déu. Altres el troben en la mateixa condició humana. Aquestes diferències són importants i mereixen respecte.
Però també és cert que, quan arriba l'hora de conviure, de construir escoles, de cuidar els avis, d'educar els fills, de defensar la justícia o de protegir els més vulnerables, les coincidències acostumen a ser molt més grans del que sovint reconeixem.
La democràcia moderna ens planteja precisament aquest repte. No ens demana que pensem igual. No ens exigeix que compartim les mateixes creences. Ens demana una cosa molt més difícil: que siguem capaços de compartir el mateix espai cívic. Que aprenguem a conviure sense convertir cada diferència en un conflicte.
També per això em costa separar completament la realitat de la política. No parlo de partits ni d'eleccions. Parlo de la política en el seu sentit més genuí. Quan una societat decideix què considera valuós, què vol preservar i quin futur vol construir, està fent política. I això passa quan discutim sobre la llengua, sobre la cultura, sobre el patrimoni, sobre l'educació o sobre el significat d'una obra com la Sagrada Família.
Aquest dissabte és Sant Antoni. És el meu sant. I confesso que m'agrada pensar que la imatge més poderosa que ens deixa aquesta setmana no és la d'un Papa, ni tan sols la d'una torre acabada. És la d'una obra que apunta cap al cel mentre continua fermament arrelada a la terra.
La transcendència i la immanència no són necessàriament enemigues. Són dues maneres diferents d'intentar respondre les mateixes preguntes essencials. Dues maneres de buscar sentit. Dues maneres d'intentar comprendre què significa ser humà.
La Torre de Jesús continuarà elevant-se sobre Barcelona durant moltes generacions. La veuran persones creients i persones que no ho seran. La contemplaran turistes, arquitectes, artistes i infants que encara no han nascut. Cadascú hi trobarà un significat diferent. Però tots compartiran la mateixa ciutat, el mateix temps i la mateixa responsabilitat de cuidar el món que han rebut en herència.
La creu a dalt de la torre sembla que em digui: la convivència no comença quan pensem igual; comença quan descobrim que la dignitat de l'altre és més important que les nostres diferències.
"L'home és l'única criatura que es nega a ser allò que és." Albert Camus
"El sentit de la vida és donar a la vida un sentit." Miguel de Unamuno
"L'essencial és invisible als ulls." Antoine de Saint-Exupéry
"Viure és aprendre a mirar." Josep Maria Espinàs
"Qui té un perquè per viure pot suportar gairebé qualsevol com." Friedrich Nietzsche
"La dignitat humana és més important que qualsevol diferència." Mahatma Gandhi
“La transcendència i la immanència són camins diferents; la immanència no és la desaparició del sentit; és el trasllat del sentit des del cel cap a la responsabilitat humana”. A.F. Aparici