Per A.F. Aparici. Barcelona, a 14 de febrer de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.

Reflexionem sobre l'esperança.

Ho farem amb els peus xops, el calendari disfressat i els aparadors plens de cors vermells. Bona combinació: carnaval, Sant Valentí i un febrer plujós. La vida, quan vol, té sentit de l’humor.

El camp ho sap bé. Quan plou massa, el pagès no es posa a discutir amb el cel. Mira la terra, calcula, espera el moment oportú i continua. Sap que l’aigua pot malmetre, però també sap que sense aigua no hi ha collita. Aquesta és la primera lliçó: l’esperança no és negar la tempesta; és conèixer el cicle.

En carnaval ens posem màscares. Ens convertim en reis de cartró, pirates de goma o princeses amb sabates còmodes. Ens riem de nosaltres mateixos. I això és saludable. Però l’esperança no és disfressa. No és pintar de colors vius una façana esquerdada. És sembrar encara que el cel amenaci. És podar encara que l’arbre sembli nu. És confiar en la saba que no es veu.

Sant Valentí ens recorda l’amor. Alguns el celebren amb entusiasme, altres amb una ironia discreta. Però l’amor veritable no és un globus amb forma de cor; és un hort compartit. Requereix constància, mans brutes, paciència i una mica d’aigua cada dia. L’esperança activa s’assembla molt a això: no viu d’emocions puntuals, sinó de compromís quotidià.

Hi ha qui confon esperança amb ingenuïtat. Com si esperar alguna cosa millor fos propi de persones desinformades. No. L’esperança adulta mira de cara la sequera, la injustícia i la incoherència. Les anomena pel seu nom. I tot seguit pregunta: què puc fer jo, aquí i ara?

La mirada optimista crítica no tanca els ulls; els obre més. Veu els solcs mal fets i els torna a traçar. Reconeix la mala herba i l’arrenca. No viu instal·lada en la queixa, perquè sap que la queixa, si no va acompanyada d’acció, és com un sac de llavors oblidat al graner.

Aquest febrer plujós ens pot servir d’imatge. El camp no desespera perquè el dia sigui gris. El camp treballa en silenci. A sota la terra, sense soroll, la llavor es prepara. L’esperança és subterrània. No crida. No presumeix. Germina.

I quan arriba el carnaval, la vida ens fa un gest còmplice: recorda’t que no tot és tan seriós com sembla. No et prenguis la tragèdia amb una solemnitat exagerada. La ironia amable és també una forma d’esperança. Qui sap riure’s del seu propi dramatisme ha començat a alliberar-se’n.

Avui, doncs, entre paraigües, màscares i cors de cartolina, fem un acord discret amb nosaltres mateixos: no alimentar el derrotisme. No convertir la crítica en amargor. No delegar el futur en mans anònimes.

L’esperança no és un desig que s’enlaira; és una eina que s’agafa. És aixada, és llavor, és regadora. És tornar a començar sense fer soroll, amb la serenitat de qui sap que la natura té ritmes més savis que les presses humanes.

I quan el sol torni —perquè sempre torna— no serà un miracle improvisat. Serà el fruit d’haver confiat mentre plovia.

FRASES

• “L’esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que té sentit, passi el que passi.” — Vaclav Havel

• “Si no puc fer coses grans, faré coses petites de manera gran.” — Martin Luther King Jr.

• “L’esperança és aquella cosa amb plomes que es posa a l’ànima i canta sense paraules.” — Emily Dickinson

• “Enmig de l’hivern vaig descobrir que hi havia en mi un estiu invencible.” — Albert Camus

• “L’esperança és poder veure que hi ha llum malgrat tota la foscor.” — Desmond Tutu

• “L’esperança és un estat d’ésser, no un estat d’ànim.” — Erich Fromm

• "L’esperança és una llum discreta i tenaç que orienta passos indecisos en nits confuses." A.F. Aparici