Per A.F. Aparici. Barcelona, a 18 d'abril de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.

L’art de començar de nou

Hola, hi ha dies en què un es desperta amb una sensació estranya, com si alguna cosa hagués quedat enrere sense acabar de marxar. No és cap fet concret, ni cap decisió presa. És una presència suau, una barreja de nostàlgia i d’una tristesa suau que encara persisteix. I en aquest estat indefinit, entre el que ja no és i el que encara no ha pres forma, apareix la pregunta discreta: què vol dir, realment, començar de nou?

Amb els anys, un va entenent que la vida no acostuma a trencar-se ni a reconstruir-se de manera espectacular. Més aviat es va desplaçant, gairebé sense que ens n’adonem. El que semblava tancat torna d’una altra manera, i el que semblava segur es va afluixant amb el temps. No hi ha grans ruptures, sinó petits ajustos continus. I és en aquests moviments, sovint imperceptibles, on es va configurant la manera com vivim.

Hi ha moments en què la malenconia s’instal·la amb una certa comoditat. No és del tot incòmoda. Té un punt de recolliment, fins i tot de bellesa. Recorda el que ha tingut sentit, el que ha deixat marca. Però si s’hi queda massa, acaba ocupant més espai del que li correspon. La vida, en canvi, sembla demanar una altra cosa: no quedar-se fixat en cap estat, no convertir cap emoció en lloc definitiu.

També passa que, de vegades, el fil que ens sosté es destensa. No es trenca, però perd tensió. I és aleshores quan apareixen les llàgrimes, no com una feblesa, sinó com una manera de tornar a donar cos al que som. Hi ha una part de la vida que només es manté viva quan ha passat per moments de llàgrima. Sense aquest pas, tot quedaria massa sec, massa llunyà.

Quan un s’observa amb una mica d’honestedat, descobreix que el que porta a dins pesa menys quan deixa de mirar-se tant a si mateix. No és tant una decisió com un desplaçament natural: en acostar-se als altres, en parar atenció al que viuen, alguna cosa es recol·loca. El propi malestar no desapareix, però deixa de ser el centre de tot. I en aquest desplaçament hi ha una manera de respirar millor.

L’alegria, llavors, no arriba com una resposta ni com una conquesta. S’insinua. Apareix en gestos petits, en instants senzills que no reclamen protagonisme. No substitueix la tristesa, però conviu amb ella d’una manera més oberta. Com si la vida no demanés eliminar res, sinó trobar una forma més àmplia d’habitar-ho tot.

Començar de nou no sembla ser, al final, una decisió rotunda. S’assembla més a una manera de situar-se. A una actitud que no nega el que ha estat, però tampoc s’hi queda. És un desplaçament interior, gairebé imperceptible, que permet que el present no quedi ocupat del tot pel passat.

I potser és aquí on tot pren una certa claredat: no es tracta tant de canviar la vida com de deixar que la vida continuï, sense quedar atrapada en el que ja ha passat. En aquest gest discret, gairebé invisible, hi ha una manera de recomençar que no necessita ser anunciada, però que sosté, amb una calma fonda, el fil de tot plegat.

FRASES

— “La vida no és el que un va viure, sinó el que recorda i com ho recorda.” — Gabriel García Márquez

— “No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí.” — Mahatma Gandhi

— “El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol, sinó voler el que es fa.” — Leo Tolstoy

— “La vida només es pot comprendre mirant enrere, però s’ha de viure mirant endavant.” — Søren Kierkegaard

— “Allò que no es transforma, es repeteix.” — Carl Gustav Jung

— “Cada instant és una nova oportunitat per començar.” — T. S. Eliot

—  Començar de nou és permetre que el present no quedi ocupat del tot pel passat. A.F. Aparici