Per A.F. Aparici. Barcelona, a 20 de juny de 2026. Temps de lectura: 5 minuts.

Quan la calor estreny

Abans que el calendari anunciï oficialment l'arribada de l'estiu, la natura acostuma a enviar alguns avisos. La llum canvia. Les ombres es fan més curtes. Les persianes baixen abans del migdia i les places queden mig desertes durant les hores de més sol. Aquests dies he tingut la sensació que l'estiu ja caminava entre nosaltres amb aquella discreció obstinada que tenen les estacions quan arriben per quedar-se.

Demà començarà oficialment i ho farà acompanyat d'una onada de calor. Els informatius en parlen, els meteoròlegs l'expliquen i tothom busca la manera de protegir-se'n. Però la calor intensa no necessita gaire propaganda. S'instal·la a les parets, s'enganxa a l'asfalt i sembla alentir el pas de les persones. Fins i tot les converses adopten un altre ritme, més curt, més lent, com si les paraules també busquessin una mica d'ombra.

Quan era petit, els estius també eren calorosos. Recordo carrers silenciosos a les hores centrals del dia, finestres obertes durant la nit i aquella quietud tan característica dels pobles quan el sol ho dominava tot. Però els anys ens han ensenyat que alguna cosa està canviant. No cal estudiar grans informes per percebre-ho. N'hi ha prou amb observar els boscos més secs, les fonts més escasses o aquestes nits que costen cada vegada més de refrescar. El canvi climàtic ha deixat de ser una expressió reservada als experts per convertir-se en una experiència quotidiana que entra a les nostres cases sense demanar permís.

Mentre hi pensava, observava també una altra realitat, més petita i alhora més humana. Quan la calor estreny, la paciència s'aprima. Les esperes semblen més llargues. Les presses es fan més incòmodes. Una contrarietat insignificant adquireix una dimensió inesperada. És com si la temperatura exterior acabés influint subtilment en la nostra temperatura interior. Ens agrada pensar que som éssers plenament racionals, però la vida s'encarrega sovint de recordar-nos fins a quin punt som vulnerables. El cansament, la preocupació, la por o la calor poden alterar la manera com mirem el món i també la manera com mirem els altres.

Potser per això les societats han anat creant, al llarg dels segles, petits espais de trobada destinats a reforçar els vincles humans. Algunes tradicions desapareixen perquè perden el seu sentit. D'altres sobreviuen perquè continuen responent a necessitats profundes que no han canviat gaire. Sempre he pensat que la revetlla de Sant Joan pertany a aquesta segona categoria.

D'aquí a pocs dies, milers de persones sortiran als carrers, a les places, a les terrasses o a les platges. Hi haurà fogueres, petards i coques, però sospito que la força real de la celebració no es troba en cap d'aquests elements. El que manté viva aquesta nit és una cosa molt més antiga i més senzilla: la necessitat de trobar-nos. Famílies que comparteixen taula, amics que es retroben, veïns que conversen sense pressa. Durant unes hores recuperem una manera d'estar junts que la velocitat dels dies acostuma a erosionar.

El foc ocupa el centre de la festa, però el veritable protagonista continua sent el vincle humà. Fa milers d'anys els nostres avantpassats també s'asseien al voltant del foc per explicar històries, compartir experiències i sentir-se part d'un mateix grup. Han canviat les eines, les tecnologies i les formes de vida, però hi ha necessitats que continuen essent essencialment les mateixes. Necessitem sentir-nos vinculats, reconeguts i acompanyats.

Fa temps que reflexiono sobre allò que anomeno xarxes cívic-neuronals. La idea és senzilla. Igual que les neurones creen intel·ligència quan es connecten entre elles, les persones generem confiança, cooperació i saviesa col·lectiva quan establim relacions basades en el respecte. Aquestes xarxes invisibles no apareixen als informatius ni acostumen a ocupar titulars, però sostenen bona part de les coses valuoses que existeixen en una societat. Treballen silenciosament, com les arrels que mantenen dret un arbre mentre ningú no les veu.

Vivim temps de temperatures elevades, però també temps d'agitació. Les discrepàncies ocupen sovint més espai que els acords. El soroll sembla tenir més presència que la conversa. De vegades fa la impressió que el món sencer pateix una certa febre emocional. És precisament en moments així quan la concòrdia esdevé més necessària. No per eliminar les diferències, que continuaran existint, sinó per impedir que les diferències es converteixin en fractures.

Mentre observava aquests dies de juny, em va tornar al cap una sentència antiga que els anys no han aconseguit desgastar: la concòrdia fa créixer les petites coses; la discòrdia arruïna les grans. Com més experiència acumulo, més certa em sembla. Una amistat, una família, una empresa o un país poden suportar dificultats importants quan mantenen viva la voluntat d'entendre's. En canvi, fins i tot les realitats més sòlides acaben debilitant-se quan la desconfiança substitueix el respecte.

Demà començarà l'estiu. Els termòmetres continuaran pujant i les ombres continuaran essent preuades. Però hi ha una altra temperatura que també determina la qualitat de la nostra vida compartida. És la temperatura de la convivència. I aquesta, afortunadament, continua depenent de nosaltres.

Bon cap de setmana.

FRASES

"La concòrdia fa créixer les petites coses; la discòrdia arruïna les grans." — Sallusti

"Cap de nosaltres és tan intel·ligent com tots nosaltres junts." — Ken Blanchard

"La pau no és absència de conflicte; és la capacitat de gestionar-lo per mitjans pacífics." — Ronald Reagan

"L'única manera de fer amics és ser-ne un."— Ralph Waldo Emerson

"El que fem pels altres i pel món roman i és immortal."— Albert Pike

"La cortesia és una petita moneda que enriqueix tant qui la dóna com qui la rep."— Miguel de Cervantes

“Quan la calor estreny, la concòrdia esdevé una forma discreta de saviesa.”  — A.F.Aparici