Per A.F. Aparici. Barcelona, a 21 de febrer de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 21 de febrer de 2026. Temps de lectura: 3 minuts.
Aquesta setmana pensava en les portes. No en les de fusta ni en les de ferro, sinó en les que cadascú porta a dins. Les obrim, les tanquem, les deixem entreobertes segons el moment, segons la por, segons l’ànim. I gairebé mai no som del tot conscients de com les fem servir.
Som en temps de quaresma. Durant anys va ser, per a molts, un període de silenci, d’austeritat, de revisió interior. Avui, en una societat cada cop més allunyada del ritual religiós, potser ens queda el gest nu: aturar-nos una mica abans de la primavera. No per complir cap norma, sinó per mirar-nos sense presses.
Vivim en una època que ens empeny als extrems. O tanquem del tot, cansats del soroll, de la crispació, de les discussions que no escolten. O obrim sense filtre, deixant que tot entri i ens travessi, fins a quedar dispersos. Però hi ha una tercera manera de viure: la porta mig oberta.
No és indiferència ni tebior. És una forma d’equilibri. És conservar criteri sense convertir-lo en mur. És escoltar sense perdre’s. És saber que les pròpies conviccions poden respirar. Quan la porta es tanca hermèticament, potser hi ha menys conflicte, però també hi ha menys aire. I quan s’obre sense mesura, tot es barreja i costa distingir què ens fa bé i què ens desordena.
La quaresma, despullada de dogma, podria ser aquest petit exercici: revisar què hem anat acumulant dins nostre. Algunes ferides mal tancades, certes rigideses, algun cansament que ens ha tornat desconfiats. I, sense dramatismes, afluixar una mica el pany.
La natura no té pressa, però tampoc no es resisteix. Travessa l’hivern i, quan arriba el moment, brota amb una naturalitat desarmant. Nosaltres, en canvi, sovint ens aferrem a les pròpies conclusions com si fossin l’única protecció possible. Ens sembla que si cedim un centímetre perdrem identitat, quan potser el que guanyaríem és amplitud.
Viure amb la porta mig oberta és permetre que una conversa ens matisi, que una idea nova ens desperti curiositat en lloc d’ofensa, que un error no ens condemni per sempre. És acceptar que podem rectificar sense sentir-nos febles. Que podem canviar d’opinió sense trair-nos.
Potser aquest temps que precedeix la primavera és una invitació senzilla: fer una mica de neteja interior, deixar sortir l’aire viciat i preparar l’espai perquè entri el que encara no coneixem. No cal fer grans gestos. Només cal no viure tancats.
De vegades, n’hi ha prou amb una escletxa perquè la llum trobi camí.
Bon cap de setmana.
• “Viu les preguntes ara. Potser així, a poc a poc, un dia llunyà viuràs dins les respostes.” — Rainer Maria Rilke
• “No podem convertir-nos en el que necessitem ser si ens quedem tal com som.” — Max De Pree
• “Cada naixement és una promesa de començament.” — Hannah Arendt
• “Alguns pensen que aferrar-se ens fa forts; però a vegades és deixar anar.” — Hermann Hesse
• “I va arribar el dia en què el risc de romandre tancat en un brot era més dolorós que el risc de florir.” — Anaïs Nin
• “Hi ha una esquerda en tot; és així com entra la llum.” — Leonard Cohen
• No és més fort qui tanca totes les portes, sinó qui sap deixar-ne una entreoberta. A.F.Aparici