Per A.F. Aparici. Barcelona, a 21 de març de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 21 de març de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.
Hola, hi ha un moment, just en despertar-se, en què el món encara no ha començat del tot. El silenci de la matinada és absència de soroll, és una mena d’espai net, com si la vida oferís, cada dia, una petita oportunitat de tornar a començar. Avui, en aquell punt fràgil entre el son i la vigília, m’ha vingut un pensament senzill, gairebé incòmode per la seva claredat: quantes vegades passo de llarg?
No parlo de grans decisions, ni de moments excepcionals. Parlo de coses petites, de gestos mínims, d’aquells instants en què alguna cosa dins meu sap què caldria fer… i, tanmateix, decideixo no fer-ho. No per manca de capacitat. No per desconeixement. Simplement per mandra.
És una mandra subtil, que no es presenta com un defecte greu. S’expressa amb arguments raonables: “no és important”, “ja ho farà algú altre”, “ara no toca complicar-se”. I així, gairebé sense adonar-me’n, vaig deixant passar oportunitats de ser una mica més atent, una mica més present, una mica més humà.
El més sorprenent és que no hi ha cap conseqüència immediata. El món continua girant. Ningú no em retreu res. Tot segueix igual. Però, en aquell silenci inicial del dia, es fa evident que alguna cosa sí que queda tocada: la relació amb un mateix.
Perquè viure amb una certa consciència no consisteix només a pensar bé, sinó a no trair, una vegada i una altra, allò que ja sabem. Hi ha una mena de saber discret que no necessita paraules, una intuïció tranquil·la que ens orienta. Quan no l’escoltem, no passa res aparentment… però ens allunyem una mica de nosaltres mateixos.
I això, repetit moltes vegades, acaba pesant.
Vivim envoltats d’esdeveniments que ens sobrepassen, d’informacions que ens inquietan, de realitats que semblen escapar a qualsevol control. Davant d’això, és fàcil sentir-se petit, fins i tot inútil. Com si tot el que fem fos insignificant. Però aquesta sensació, tan estesa, té un risc: convertir-se en excusa per desentendre’s del que sí que depèn de nosaltres.
Perquè, malgrat tot, hi ha un espai que encara és nostre. Un espai discret, però real: la manera com responem a allò que tenim a tocar.
No es tracta de canviar el món en majúscules. Es tracta de no passar de llarg en minúscules.
De no deixar que la mandra decideixi per nosaltres. De no cedir sempre a la comoditat immediata. De fer, quan cal, aquell petit gest que ningú no exigeix però que alguna cosa dins nostre reconeix com a just.
Hi ha una forma de força en això. No és espectacular, no crida l’atenció, no genera titulars. Però és una força profunda, perquè neix de governar la pròpia ment, de no deixar-se arrossegar per la inèrcia, de sostenir una coherència que no depèn del reconeixement extern.
I, curiosament, és aquí on apareix una certa serenor.
Quan deixem de lluitar contra tot allò que no podem controlar, i ens concentrem en allò que sí que depèn de nosaltres, la vida es torna més clara. No més fàcil, però sí més habitable. Menys dispersa. Més centrada.
No es tracta de ser perfectes. Es tracta de no renunciar massa sovint a allò que ja sabem que és correcte.
Aquest matí, en aquell silenci primer, he entès que no passar de llarg és, en el fons, una manera de cuidar aquest espai interior. De no abandonar-se. De ser, amb senzillesa, una mica més un mateix.
I això, encara que sembli poca cosa, sosté molt més del que imaginem.
Bon cap de setmana
● “Una vida sense examen no val la pena ser viscuda.”Sòcrates
● “Tens poder sobre la teva ment, no sobre els esdeveniments externs. Comprèn això i trobaràs força.” Marc Aureli
● “Sovint patim més a la imaginació que a la realitat.”Sèneca
● “No ens afecta el que ens passa, sinó com interpretem el que ens passa.”Epictet
● “Qui domina els altres és fort; qui es domina a si mateix és poderós.”Laozi
● “Sigues amo de la teva ment, no deixis que la ment et domini.” Proverbi Zen
● “No passar de llarg, encara que faci mandra, és una manera silenciosa de no abandonar-se.”. A.F. Aparici