Per A.F. Aparici. Barcelona, a 24 de gener de 2026. Temps de lectura: 2 minuts.
Per A.F. Aparici. Barcelona, a 24 de gener de 2026. Temps de lectura: 2 minuts.
Al començament d’any repetim un gest que ja ens és familiar. Mirem cap endins, revisem hàbits, ens prometem ser una mica millors, una mica més ordenats, més eficients, més coherents amb allò que diem voler ser. És un exercici legítim i, fins a cert punt, necessari. Però també és revelador del temps que vivim: un temps que ens convida constantment a pensar-nos com a projectes individuals en permanent construcció.
La cultura dels propòsits parla sobretot del jo. Del rendiment personal, de la millora constant, de la gestió òptima de la pròpia vida. Tot això té sentit, però deixa sovint fora de focus una qüestió incòmoda: què passa amb el nosaltres? Amb els vincles que no es poden planificar, amb les relacions que no responen a cap objectiu concret, amb aquelles presències que no sumen mèrits però sostenen el dia a dia.
L’amistat, i els vincles en general, no encaixen gaire bé en la lògica del propòsit. No són ràpids, ni productius, ni fàcilment mesurables. Demanen temps, paciència, atenció, i una certa renúncia a posar-nos sempre al centre. Potser per això, en una societat tan centrada en l’autorealització individual, acostumen a quedar en segon pla, com si fossin un luxe emocional o un afegit prescindible.
Tanmateix, alguna cosa grinyola quan tot el pes del canvi recau exclusivament en l’individu. Quan la responsabilitat de viure bé sembla una tasca solitària, gairebé heroica. Rebaixar l’egoisme individualista no vol dir anul·lar-se ni renunciar a la pròpia autonomia, sinó acceptar que cap vida es construeix del tot sola, i que la qualitat dels vincles que teixim diu molt de la societat que estem creant.
Potser el repte no és tant fer-nos nous propòsits, sinó revisar des d’on els pensem. Preguntar-nos si el camí que emprenem deixa espai per a l’altre, per a la col·laboració propera, per a una convivència més conscient i menys competitiva. No com una consigna, sinó com una actitud que es filtra en els gestos quotidians, en la manera d’escoltar, de compartir temps, de sostenir silencis.
No es tracta d’afegir una nova exigència a la llista, ni de convertir les relacions en un deure més. Es tracta, potser, de desplaçar lleugerament el centre, de passar del “què vull aconseguir” al “com vull conviure”. D’entendre que el benestar personal i el benestar col·lectiu no són camins paral·lels, sinó vasos comunicants.
Aquest final de gener, quan l’embranzida inicial de l’any ja s’ha apaivagat, potser és un bon moment per deixar que aquesta pregunta ens acompanyi sense pressa. No cal respondre-la del tot. N’hi ha prou que ens incomodi una mica. Sovint, és així com comença la consciència.
Bon cap de setmana.
«L’amistat és una ànima que habita en dos cossos.» Aristòtil
«Viure junts en el món vol dir essencialment parlar els uns amb els altres.» Hannah Arendt
«Tota vida autèntica és trobada.» Martin Buber
«L’atenció és la forma més rara i més pura de generositat.» Simone Weil
«No caminem sols pel camí de la vida: els altres li donen sentit.» Albert Camus
«En un món de relacions fràgils, el compromís és un acte valent.» Zygmunt Bauman
«Quan el “jo” baixa el volum, el “nosaltres” comença a escoltar-se.» A.F. Aparici