Per A.F. Aparici. Barcelona, a 28 de febrer de 2026. Temps de lectura: 6 minuts.

Què passa quan deixem de creure en res?

Hola, hi ha un moment —no sabria dir quan exactament— en què la confiança es va aprimant. No s’esfondra de cop; es desgasta. Com una corda que ha suportat massa tensions petites. Un dia encara hi confies, l’endemà ja no n’estàs tan segur, i finalment t’acostumes a viure sense esperar gairebé res de ningú.

Aquesta és la forma més silenciosa del desencant.

Deixar de creure no sempre és un acte conscient. Sovint és una renúncia lenta. Ens protegim del dolor de la decepció rebaixant les expectatives. Ens diem que així som més realistes. Que la vida és així. Que no cal esperar grans coses ni dels altres ni de la societat.

Però alguna cosa s’apaga quan ja no creiem en res compartit.

No parlo de creences dogmàtiques ni d’entusiasmes ingenus. Parlo d’aquells fonaments que sostenen la convivència sense fer soroll: la confiança que la paraula té valor, que la dignitat no és negociable, que el respecte és més fort que la burla, que cooperar és millor que competir sense límits.

Quan aquests principis es debiliten, la vida col·lectiva es torna més aspra. No hi ha grans explosions; hi ha petites fractures. Converses més agressives. Mirades més desconfiades. Comunitats que conviuen sense trobar-se.

I, malgrat tot, continuem exigint honestedat. Ens indignem davant la injustícia. Admirem la generositat quan la veiem. Això vol dir que el desig de sentit no ha desaparegut. El que ha minvat és la confiança que sigui possible.

Aquí rau el nus del nostre temps: dubtem de tot, però continuem necessitant alguna cosa en què confiar.

El dubte és saludable. Ens obliga a pensar. Ens protegeix de l’engany. Ens manté desperts. Però quan el dubte es converteix en actitud permanent, quan ja no deixa espai a cap convicció, la societat es torna fràgil. Sense un mínim de confiança compartida no hi ha projecte comú, només interessos que coexisteixen amb una cordialitat mínima.

La desconfiança absoluta no ens fa més lliures; ens deixa sols.

I una comunitat de persones soles és fàcil de fragmentar. Sense un relat compartit —encara que sigui modest— la identitat es redueix a defensa. Cadascú protegeix el seu espai, la seva cultura, la seva manera de veure el món, com si tot fos una amenaça constant. La por substitueix la confiança, i la prudència es transforma en tancament.

No és estrany que el cinisme resulti atractiu. Té una aparença d’intel·ligència. Tot ho relativitza, tot ho qüestiona, tot ho desmunta. Però no construeix res. El cinisme no crea vincles; només els desgasta.

Quan deixem de creure en res, la paraula perd pes. Les promeses semblen retòrica. Les iniciatives desperten sospita abans que curiositat. L’esforç compartit sembla inútil. I així, gairebé sense adonar-nos-en, ens acostumem a una vida col·lectiva de baixa intensitat moral.

Ens adaptem. Funciona? Més o menys. N’hi ha prou? Ens diem que sí.

Però el cor humà no està fet per viure sense sentit. Necessitem saber que allò que fem té algun impacte, que els nostres gestos formen part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. No per grandiloqüència, sinó per dignitat.

Recuperar la confiança no implica ignorar els errors. Implica decidir que els errors no anul·len els principis. Que la fragilitat humana no invalida la possibilitat de millorar. Que la convivència val prou la pena com per no abandonar-la al desgast del desencant.

No es tracta de tornar a creure cegament. Es tracta de creure amb consciència. De saber que cap societat no és perfecta i, tot i així, comprometre’s a cuidar-la. De comprendre que la crítica és necessària, però que la crítica sense implicació és estèril.

Una societat madura no és la que no falla, sinó la que no es rendeix davant els seus propis errors.

Què passa, doncs, quan deixem de creure en res?

Passa que ens empetitim. Que reduïm el nostre horitzó al que és immediat. Que confonem prudència amb desafecció. Que normalitzem la mediocritat perquè exigir més ens sembla inútil.

Però també pot passar una altra cosa: que el buit ens interpel·li. Que el cansament ens obligui a revisar-nos. Que ens adonem que no sabem viure sense alguna convicció compartida.

La història humana no ha avançat gràcies a la indiferència. Ha avançat gràcies a persones que, tot i els dubtes, han decidit confiar en la dignitat, en la cooperació, en la capacitat de rectificar.

No necessitem grans relats. Ja n’hi ha prou amb principis clars i gestos coherents. Amb paraules que comprometin. Amb actituds que cuidin. Amb responsabilitats assumides sense soroll.

Deixar de creure en tot és una forma silenciosa de retirada. I la retirada, encara que sembli còmoda, empobreix.

Creure amb lucidesa, en canvi, és un acte de coratge tranquil. No promet miracles. No assegura resultats immediats. Però manté viva la possibilitat que la convivència sigui alguna cosa més que una simple coincidència d’interessos.

I mentre hi hagi persones disposades a sostenir aquesta possibilitat, encara no haurem deixat de creure del tot.

Portem ja 10 dies de la Quaresma. Bon cap de setmana.

FRASES

• “La pitjor desgràcia no és que els homes siguin dolents, sinó que els bons es tornin indiferents.” — Martin Luther King

• “El dubte és un dels noms de la intel·ligència.” — Jorge Luis Borges

• “La confiança en un mateix és el primer secret de l’èxit.” — Ralph Waldo Emerson

• “La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer.” — Antonio Gramsci

• “Només és digne de la llibertat qui sap conquerir-la cada dia.” — Johann Wolfgang von Goethe

• “El contrari de l’amor no és l’odi, és la indiferència.” — Elie Wiesel

• “Quan la desconfiança es converteix en costum, la societat s’empobreix; quan la confiança es practica amb lucidesa, la convivència reneix.” — A. F. Aparici