Quina societat estem construint sense adonar-nos-en?

Hola, hi ha una manera de viure que s’instal·la sense demanar permís: persones que comparteixen espai, però no vida.. Comparteixen espais, pantalles, paraules ràpides, però cadascú habita el seu petit món, ordenat al voltant dels seus interessos, les seves urgències, les seves expectatives. No hi ha conflicte visible, però tampoc hi ha veritable trobada. I aquesta manera de viure junts, sense gairebé adonar-nos-en, es va convertint en normal.

Hem après a posar l’individu al centre. A defensar la pròpia llibertat, el propi criteri, el propi camí. I això té una força indiscutible: reconeix la dignitat de cada persona, la seva singularitat, la seva capacitat de decidir. Però quan aquest centre es tanca sobre si mateix, es va buidant lentament de sentit. Perquè l’individu no es construeix en solitud, sinó en relació.

Sovint s’ha repetit que cal trobar-se a un mateix. Però hi ha una veritat més exigent: un no es troba, un es fa. Es fa en cada gest discret, en cada manera de mirar, en cada resposta davant dels altres. La identitat no és una descoberta, és una construcció lenta, pacient, feta de coherències petites i també de contradiccions reconegudes.

Hi ha una idea senzilla que ho travessa tot: l’únic espai del món on podem intervenir amb certesa és dins nostre. No és una renúncia, és un punt de partida. Quan una persona es torna més justa, més honesta, més oberta, no només canvia ella: modifica subtilment l’espai compartit. Fa la convivència més habitable.

Però aquest camí no és còmode. Mirar-se amb honestedat incomoda, descol·loca, obliga a revisar actituds que s’han normalitzat. És més fàcil quedar-se en la superfície, en la crítica externa, en el soroll constant. I, tanmateix, és en aquest silenci exigent on comença qualsevol transformació real.

Una societat no és una idea abstracta. És la suma viva de comportaments quotidians. De com ens parlem, de com ens respectem, de com ens fem càrrec dels altres. Quan aquests gestos es debiliten, la societat no s’enfonsa de cop, però es torna més freda, més distant, més desigual.

El repte no és renunciar a l’individualisme, sinó fer-lo madur. Obrir-lo. Entendre que la pròpia llibertat creix quan reconeix la dels altres. Que la igualtat no es proclama, es practica. Que la justícia no és un concepte, és una actitud sostinguda.

i així, sense grans paraules, la pregunta queda dins nostre, discreta però persistent: quina societat estem construint amb la manera com vivim cada dia, i encara més a prop, gairebé a cau d’orella, qui estic decidint ser enmig de tot això?.

Bon cap de setmana.

FRASES

 “L’home modern creu que sap què vol, però en realitat vol allò que s’espera que vulgui.”. — Erich Fromm

 “L’única manera de tractar amb un món sense llibertat és convertir-se en tan absolutament lliure que la teva existència sigui un acte de rebel·lió.”. — Albert Camus

 “La responsabilitat no és només per allò que fem, sinó també per allò que permetem.        ”— Hannah Arendt

 “En una societat d’individus, cadascú està sol amb els seus problemes.”— Zygmunt Bauman

 “Quan ja no podem canviar una situació, tenim el repte de canviar-nos a nosaltres mateixos.”— Viktor Frankl

 “L’atenció és la forma més rara i més pura de generositat.”— Simone Weil

La societat que tenim no és la que pensem, és la que practiquem cada dia.—A.F. Aparici