Per A.F. Aparici. Barcelona, a 30 de maig de 2026. Temps de lectura: 4 minuts.

LA PRESSA

Hola, hi ha dies que sembla que el món s'hagi posat d'acord per córrer. Els cotxes acceleren quan el semàfor encara és vermell, les persones caminen mirant el rellotge i els telèfons no deixen de reclamar atenció. Tot empeny cap endavant, com si arribar uns minuts abans hagués de canviar el destí de les coses.

La pressa s'ha instal·lat entre nosaltres amb tanta naturalitat que gairebé ja no la veiem. Forma part del paisatge. Ens acompanya quan ens llevem, quan treballem, quan conversem i fins i tot quan intentem descansar. Correm durant el dia i, quan arriba la nit, continuem corrent per dins.

Resulta curiós observar que la natura, que és la millor mestra de la vida, no coneix aquesta urgència. Els ametllers floreixen quan els correspon. Les vinyes maduren al seu temps. El mar arriba pacientment a la sorra una vegada i una altra sense mostrar cap inquietud per arribar abans. Tot segueix un ritme tranquil i, malgrat això, tot acaba succeint.

Nosaltres, en canvi, hem convertit la velocitat en una virtut. Admiram qui sempre està ocupat. Ens impressionen les agendes plenes. Sembla que fer moltes coses sigui més important que viure-les bé. A força de córrer, hem acabat confonent el moviment amb el progrés.

La pressa té una habilitat especial: ens roba coses sense fer soroll. Ens pren detalls, paraules, mirades i moments que ja no tornaran. Quan tenim pressa escoltem menys. Mirem menys. Entenem menys. Veiem les persones, però sovint no les observem. Sentim les paraules, però no sempre les escoltem.

Per això la precipitació acostuma a ser una mala consellera. La saviesa popular ho ha repetit durant segles amb expressions senzilles. Insegura és la precipitació. L'afanyamentés pare del fracàs. Són frases nascudes de l'experiència acumulada de moltes generacions que van descobrir que hi ha coses que no es poden escurçar sense empobrir-les.

Una amistat necessita temps. La confiança necessita temps. L'aprenentatge necessita temps. També el dolor necessita temps per transformar-se en serenitat. Hi ha processos que no admeten dreceres.

De vegades la pressa neix de la por. Por d'arribar tard. Por de perdre una oportunitat. Por que els altres avancin més ràpid. Però la vida no reparteix medalles als qui han corregut més. Quan els anys passen, gairebé ningú recorda les urgències que semblaven imprescindibles. En canvi, recordem una conversa, una tarda compartida, una rialla inesperada o la tranquil·litat d'un instant viscut sense rellotge.

Hi ha una contradicció que sempre m'ha cridat l'atenció. Moltes persones passen la vida corrent per aconseguir una mica de calma. Treballen, acumulen obligacions i posposen moments importants amb l'esperança que algun dia podran viure pausadament. Però la calma no acostuma a esperar-nos al final del camí. La calma s'ha de practicar mentre caminem.

No es tracta de renunciar a les responsabilitats ni de viure apartats del món. Tots tenim compromisos i obligacions. La qüestió és una altra: decidir qui mana. Si som nosaltres qui marquem el ritme o si és la pressa qui acaba governant els nostres dies.

Sempre hi ha una manera de recuperar una mica de lentitud. Seure una estona sense fer res. Llegir unes pàgines sense mirar el mòbil. Passejar sense un destí concret. Escoltar algú sense pensar en la resposta. Contemplar la llum d'un capvespre que s'apaga lentament darrere els edificis o darrere les muntanyes.

Són moments senzills. Tan senzills que sovint els considerem insignificants. I, tanmateix, és precisament aquí on la vida acostuma a mostrar el seu rostre més autèntic.

Quan hi ha molta pressa, l'ordre desapareix. Tot sembla urgent i res no acaba essent important. Quan recuperem la calma, les coses tornen a ocupar el lloc que els correspon. Descobrim que moltes preocupacions eren fum i que moltes de les coses valuoses continuaven esperant-nos pacientment.

La vida és breu. Ho sabem des del primer dia, encara que sovint ho oblidem. Precisament per això sorprèn veure amb quina facilitat la travessem corrent.

Al final, el temps no ens demanarà quants assumptes vam resoldre ni quantes coses vam fer alhora. Ens preguntarà, d'una manera silenciosa, si vam saber habitar els dies que ens van ser concedits.

I aquesta és una pregunta que només es pot respondre sense pressa.

Bon cap de setmana.

FRASES

• «No és que tinguem poc temps, sinó que en perdem molt.».-Sèneca

• «No importa com de lent avancis, sempre que no t'aturis.».- Confuci

• «Hi ha més coses a la vida que augmentar-ne la velocitat.».-Mahatma Gandhi

• «La natura no té pressa i, tanmateix, tot s'acompleix.».- Lao Tse

• «Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home per seure tranquil en una habitació.».- Blaise Pascal

• «Adopta el ritme de la natura: el seu secret és la paciència.».- Ralph WaldoEmerson

• "La pressa ens fa arribar abans als llocs, però sovint més tard a la vida." A.F. Aparici